Rànquing Millors Pel·lícules 2018

PORTADA

2018 ha sigut un any de grans pel·lícules i, al mirar enrere, és molt complicat que no ens vinguen al cap els noms de les millors pel·lícules que hem pogut gaudir als nostres cinemes favorits. Per tant, com aquest ha sigut un any carregat de bones produccions cinematogràfiques, em deixe ja d’introduccions i done pas al rànquing de les millors pel·lícules d’aquest 2018.

20 – Isla de perros (Wes Anderson, 2018)

Amb tota la sinceritat del món he de confessar que aquesta és la primera pel·lícula de Wes Anderson que veig. No conec suficientment l’obra del director per formar part d’eixe grup de gent que esperava aquesta nova pel·lícula amb moltíssimes ganes i que, en gran part, va acabar aparentment decebuda al no estar a l’altura de films realitzats prèviament per Anderson.

En el meu cas, vaig entrar a aquesta pel·lícula a cegues malgrat que molt motivat i amb gran expectatives pels grans noms que apareixien al seu cartell (Bryan Cranston, Scarlet Johansson, Harvey Keitel, Bill Murray, etc.) i per les ganes de comprovar com es mou aquest director en el terreny de l’animació (en el que ja havia realitzat obres abans com Fantástico Sr. Fox). I en el meu cas, el resultat va ser més que satisfactori. Anderson sap crear una història suficientment entretinguda i carismàtica i amb suficients matisos envers la seua simplicitat i superficialitat inicial. A més, l’animació li va de cine a aquest autor que sap com traure autèntic or d’un camp tan complex com és l’animació en stop motion. A més, ja sabeu que m’atrauen moltíssim les cultures orientals i, en concret, la nipona, així que era complicat que aquesta pel·lícula no acabara enamorant-me.

20-Isle of dogs.png

19 – Amante por un día (Phillipe Garrel, 2017)

El cinema francès mai ha sigut el meu punt fort malgrat que aquest any he començat a consumir obres contemporànies i tractar de vore com entenen i practiquen el cinema al nostre estat veí. Amante por un día és un d’eixos casos i el que més m’ha agradat sense cap dubte. Amb tan sols tres personatges (gairebé quatre, ja que un d’aquests apareix al final del film i de forma molt secundària), un professor d’universitat adult, la seua nova nóvia jove i la seua filla, Garrel és capaç de reflexionar sobre els cels, la unitat familiar o el desamor. Una pel·lícula molt íntima i plena de grisos, com el seu blanc i negre. A més, malgrat que a aquest any les pel·lícules romàntiques (especialment les d’amors impossibles) han estat hegemòniques, Amante por un día transmet una visió molt femenina, distanciada i neutra (ni exageradament positiva, ni declaradament pessimista). I una cosa puc afirmar sense cap dubte: Amante por un día té el bes més bonic que he vist mai al setè art.

19-L'amant d'un jour.jpg

18 – Tres anuncios en las afueras (Martin McDonaugh, 2017)

Famosíssima pel·lícula de la que tots hem sentit parlar. I no és d’estranyar, ja que era una de les principals candidates a emportar-se el premi Oscar a la millor pel·lícula en una edició en què hi havia molt bones pel·lícules nominades. Tres anuncios en las afueras és una meravella incòmoda, crua i molt mordaç en la seua crítica. Tots i cada un dels seus personatges tan únics i distintius brillen pel seu carisma i és que passen els mesos i tots recordem caràcters com el bigotut amb nanisme interpretat per Peter Dinklage, el sociòpata policia al que dona vida Sam Rockwell o la seua fermíssima protagonista encarnada per una brillant Frances McDormand en una de les millors interpretacions de l’any. Algunes seqüències bàrbares (com la d’un cos cremant-se al ritme de l’Ave María de Schubert) són el toc de gràcia per a una obra mestra moderna. A més del seu final agredolç, però que deixa un molt bon sabor de boca. Pel·lícules com aquesta, que denuncien la poca seguretat que gaudeixen les dones en la nostra molt “avançada” societat occidental són més que necessàries. Les estan matant, i quant abans els més beneficiats ens deconstruïm (gràcies a obres com aquesta) serà millor.

18-Tres anuncios en las afueras.jpg

17 – Lu Over the Wall (Masaaki Yuasa, 2017)

2018 ha sigut, sense cap dubte, l’any de l’animació japonesa a l’estat espanyol. I gran part d’aquesta culpa la té la distribuïdora Selecta Visión. Si l’any passat Selecta Visión ens va portar gran pel·lícules com Your Name o En este rincón del mundo, aquest any Selecta ha distribuït grans pel·lícules com Mary y la flor de la bruja; A Silent Voice; Night is short, walk on girl! i Lu Over the Wall (ambdós últimes dirigides per Yuasa), a més d’altres com Fireworks o les pel·lícules de sèries molt conegudes com Fairy Tail  i Dragon Ball Super. I si 2018 ha sigut l’any de l’animació japonesa, més encara ha sigut l’any de Masaaki Yuasa, ja que a banda de la projecció de les seues dues últimes pel·lícules a l’estat espanyol també hem pogut gaudir de Devilman Crybaby, una obra mestra de l’animació japonesa moderna estrenada a Netflix el passat gener.

I per què aquesta posició l’ocupa Lu Over the Wall i no Night is short, walk on girl!? Les dos pel·lícules tenen una gran qualitat i mostren com l’estil d’animació, estètic i narratiu de Yuasa van millorant a cada producte que dirigeix. En canvi, malgrat que Night is short, walk on girl! destaca per la seua innegable originalitat i la seua molt imaginativa creativitat, Lu Over the Wall és una pel·lícula molt més clàssica des d’un punt de vista narratiu i, per tant, deixa amb un major gust de boca quan la finalitzem. Lu Over the Wall trau a Yuasa de la seua zona de confort per ubicar-lo en una obra narrativa estàndard en la que, sense perdre el control de la seua realització, introdueix el seu estil característic sense cap tipus de problema o limitació. Sense cap dubte, Masaaki Yuasa és un dels grans noms de l’animació japonesa contemporània, i un autor que valdrà la pena seguir de prop els pròxims anys.

17-Lu over the wall.jpg

16 – Lady Bird (Greta Gerwig, 2017)

Lady Bird és la meua pel·lícula preferida de l’última edició dels Oscars. En aquesta obra de caràcter autobiogràfic, Greta Gerwig ens parla de la seua adolescència i, en part, de la de tots nosaltres, ja que gran part de les temàtiques i problemàtiques presents a la pel·lícula han sigut viscudes per tots en eixa època tan complicada com és l’entrada a l’edat adulta. Gerwig plena la seua pel·lícula dels tòpics i clixés més típics de les pel·lícules per a adolescents per mostrar, a la vegada, l’autenticitat i el caràcter distintiu del seu film. A més, m’agrada com la pel·lícula respira un clima femení durant tot el seu metratge. La relació entre Lady Bird i els seus nóvios, però, sobretot, amb la resta de personatges femenins (especialment, sa mare) ens mostren una pel·lícula de sororitat i convivència molt autèntica que ens farà enamorar-nos de cada un dels seus personatges. Una pel·lícula que ens conta la història d’una dona, protagonitzada per una dona i dirigida per una dona. El resultat és molt contundent i no podria haver-se realitzat d’una altra forma.

16-Lady Bird.jpg

15 – La balada de Buster Scruggs (Joel i Ethan Cohen, 2018)

Els Cohen tornen a un dels seus gèneres fetitxe com és el western (on han realitzat obres prèviament com Valor de ley) per donar pas a la nova producció de distribució de cinema mitjançant plataformes digitals com Netflix, productora i distribuïdora d’aquesta pel·lícula. Respecte a l’obra, els Cohen saben contar una història molt variada que per una banda mostra tots els tòpics del cinema i l’imaginari western (caça-recompenses, atacs de natius nord-americans, atracs a bancs, búsqueda d’or, penjaments…) i, per altra, ens fa sentir sentiments molt diversos quan la visualitzem (rialles, tensió, llàstima, por…) a causa del diferent tipus d’enunciació que es realitza en la narració de les seues diferents històries. Amb aquest recull de contes, els Cohen aconsegueixen una obra eclèctica i redona amb un guió que brilla per, novament, acompanyar una direcció més que digna.

15-The ballad of Buster Scruggs.jpg

14 – A Silent Voice (Naoko Yamada, 2016)

Possiblement la millor pel·lícula d’animació japonesa estrenada a l’estat espanyol aquest any. Yamada ens conta una preciosa història sobre l’amistat, la comunicació, els prejudicis, l’assetjament escolar, l’amor i la soledat. Amb una gran tendresa i proximitat cap als seus caràcters, Yamada sabrà quan emocionar-nos al llarg d’aquesta història que ens agafarà en un puny i ens acompanyarà per moments d’optimisme i moments de tocar fons. A més, l’autora aprofitarà el seu mitjà per introduir recursos visuals que ajuden de luxe a la pròpia narració de l’obra (com tatxar amb una gran “X” la cara dels companys d’institut del seu protagonista, que l’alienen). Si per una cosa destaca el terreny de l’animació japonesa és per l’absència d’autores dones i en un món artístic dominat pels hòmens, la direcció femenina de grans obres com aquesta mostra que un nou tipus de mirada, en una societat tan masclista com és la japonesa, també és possible.

14-A Silent Voice.png

13 – Yo, Tonya (Craig Gillespie, 2017)

Gran oblidada a la passada gala dels Oscar, i realment és estranya perquè Yo, Tonya brilla amb molta més força que moltes de les bones obres nominades al millor premi. En format de fals documental (els personatges s’adreçaran a nosaltres per narrar el seu passat ―i la història de la pel·lícula― mitjançant flashbacks), Gillespie realitza un meravellós biopic gamberro, atractiu i que no perd la intensitat en cap minut de metratge. El ritme de l’obra és meravellós, la direcció d’algunes seqüències és inoblidable i la selecció  de la seua banda sonora (que segueix la tendència actual de pel·lícules com Guardianes de la galaxia vol. 2 o Taxi driver) destaca per la seua qualitat (posen la maleïda Gone Daddy Gone de Violent Femmes per favor, a qui no li agrada el punk amb solos de xilòfons?). Però si alguna cosa destaca en aquesta pel·lícula és la meravellosa actuació de Margot Robbie. Robbie es menja la pantalla i mostra les seues variades i extremades dots interpretatives mostrant que es tracta, sense cap dubte, d’una de les millors actrius d’aquesta generació.

13-Yo, Tonya.jpg

12 – Hereditary (Ari Aster, 2018)

Any rere any surt una pel·lícula que d’alguna forma reinventa els valors clàssics del gènere de les pel·lícules de por convertint-se en tota una joia contemporània. Recentment hem pogut gaudir de It Follows o Babadook, i aquest any la gran exponent d’aquesta nova ona de pel·lícules de terror més imaginatives és l’opera prima d’Ari Aster: Hereditary. Durant tota la pel·lícula no trobarem ni un sol jumpscare barat, tendència que pareix predominant per generar una tensió fàcil a les obres contemporànies de cinema de terror. Hereditary no juga en eixa lliga, Hereditary es converteix en una obra asfixiant i angoixant mitjançant una tensió constant que no para de créixer a cada minut que passa. Les relacions tòxiques entre els personatges, una casa amb una arquitectura impossible i claustrofòbica i un final d’infart seran els ingredients per crear la millor pel·lícula de por del 2018.

12-Hereditary.jpg

11 – First Man (El primer hombre) (Damien Chazelle, 2018)

Sóc molt fan del cinema de Damien Chazelle, per tant esperava aquesta pel·lícula com qui espera l’arribada dels Nadals o les vacances d’estiu. L’estil d’aquest director sempre ha sigut molt característic: tota l’obra de Damien Chazelle gira al voltant de la música. I no es tracta sols de què els protagonistes de les seues tres pel·lícules anteriors són tots músics de jazz (un trompetista a Guy and Madelline on a park bench, un bateria a Whiplash o un pianista a La La Land), sinó també per la importància de la música a les seues històries (dos d’elles de gènere musical) i una gran habilitat per dirigir (i mai millor dit) un àgil muntatge a les seqüències musicals.

Per tant, amb un estil tan característic com aquest, semblava estrany que de repent Chazelle anunciara que anava a dirigir una pel·lícula del primer home en xafar la Lluna: Neil Armstrong. I així i tot, el resultat no és gens insatisfactori. Una pel·lícula molt extensa (quasi dues hores i mitja) i amb una narració molt lenta (convertint-se en el focus principal de les crítiques adverses al film), però que entenc totalment merescuda, ja que estem parlant d’un succés de gran importància a la història recent. A més, no deixa de ser una pel·lícula de Chazelle perquè, en les poques ocasions que apareix la música, ho fa per agafar molt del protagonisme i que tant ens agrada als seguidors d’aquest autor.

11-First Man.jpg

10 – Good Time (Ronald i Joshua Safdie, 2017)

Una de les millors pel·lícules de l’any té com a protagonista a l’antic vampir metrosexual que era el deler d’adolescents i preadolescents: Robert Pattinson. En canvi, no ens esperem que en aquesta pel·lícula l’actor es lleve la samarreta i comence a brillar com si estiguera maquillat amb purpurina. El personatge de Pattinson a Good Time és el d’un criminal que estarà disposat a fer qualsevol cosa per garantir el benestar del seu germà amb diversitat funcional psíquica. En aquesta obra, el que realment brilla amb molta llum pròpia (i mai millor dit) són les llums de neó. L’estètica aberrant, lluent i decadent de la pel·lícula és la idònia per narrar aquesta història que, de forma similar a Luces de Bohemia, ens acompanya durant una nit per un dels suburbis d’una ciutat nord-americana. L’actuació de Pattinson és de llibre, i la de Benny Safdie (germà del director) en el paper del germà del protagonista no es gens queda enrere.

10-Good Time.jpg

9 – Foxtrot (Samuel Maoz, 2017)

Les ferides no tancades són un mal major per a moltes societats, i més quan no es curen i en vegada de tractar d’afrontar-les, els membres d’eixa societat tracten de tirar endavant donant-les l’esquena i no aprenent dels errors anteriors. Foxtrot és una pel·lícula molt dura i crítica que  no dubta en posar el dit en la llaga mal curada que és el passat i el present bel·licós de l’estat d’Israel. Una pel·lícula israelí que no dubta en mofar-se obertament del sense sentit de les accions passades, però, sobretot, de les actuals en les que l’estat jueu segueix present. A mode d’història en tres parts (passant de la tragèdia bergmaniana, a la paròdia esperpèntica, i finalment a la decadència dialogada), Maoz ens conta com la societat israelí, de forma similar al ball del Foxtrot, malgrat que tracte de tirar endavant sempre acaba al mateix punt de sortida. A eixa ferida no tancada que és el conflicte constant. I més acompanyant les seues escenes més àcides a ritme de mambo. Llarga vida a Pérez Prado i al poble i la lluita palestina.

9-Foxtrot.jpg

8 – Thelma (Joachim Trier, 2017)

Per a alguns cinèfils es tracta de la millor pel·lícula europea de l’any, i aquesta és una afirmació que costa discutir. De forma bastant similar a Crudo (Julia Ducornau, 2017), Thelma ens conta la història d’una jove de família sobreprotectora que amb l’entrada a la universitat descobrirà una part d’ella que estava amagada al seu subconscient. I si la protagonista de Crudo desenvolupava l’atracció per ingerir carn humana, Thelma començarà a desenvolupar uns forts poders psíquics. Amb aquesta temàtica de joves descobrint-se a elles mateixes a la vegada que s’enfronten a les adversitats i  oportunitats de l’entrada a la vida adulta, Trier aprofita per realitzar un film que reflexiona sobre l’homosexualitat i la feminitat sense cap tipus de complex. A més de realitzar un gran exercici des del punt de vista de la direcció, proporcionant-nos seqüències (com la de la representació teatral) que tenen un muntatge impecable.

8-Thelma.jpg

7 – El hilo invisible (Paul Thomas Anderson, 2017)

Com bé va defendre Manu al programa de Cinestèsia, malgrat que inicialment El hilo invisible es vesteix d’un típic drama d’època, la nova pel·lícula de Paul Thomas Anderson amaga capes i capes de complexitat narrativa i estètica. A mena de reflexió sobre els amors extremadament tòxics, Anderson aprofita per saltar de gènere a gènere amb una habilitat que no deixa indiferent a l’espectador, transmetent realment una gran sensació de satisfacció als afortunats que poden visualitzar-la. Les actuacions de Daniel Day-Lewis (propera a la perfecció, com sol ser costum) i de Vicky Krieps (normalment eclipsada per la de Day-Lewis, però d’una qualitat increïble) són acompanyades per uns dels millors vestuaris que hem pogut gaudir al cinema recentment. Una obra total, per a molts la mereixedora guanyadora a l’Oscar a Millor Pel·lícula a l’última edició dels premis. I segurament no s’equivoquen ni un pèl.

7-El hilo invisible.jpg

6 – Lucky (John Carroll Lynch, 2017)

I d’una pel·lícula ambiciosa i complexa com és El hilo invisible passem a Lucky, que representa una vesant totalment contrària. Lucky és una d’aquestes pel·lícules que en un principi ens poden parèixer senzilles o excessivament simples, però no hem de deixar-nos enganyar: el trajecte i evolució espiritual que sofreix el seu protagonista al llarg del film està ple de matisos, com hauríem d’esperar d’una pel·lícula i d’un protagonista de gran qualitat. Lucky ens conta la història de Lucky, un iaio nord-americà que viu prop de la frontera de Mèxic. Lucky destaca per tindre un humor horrible i una rutina constant de la que costa traure’l. Però el contacte amb la resta de personatges del film (tots ells carismàtics, com el iaio interpretat per David Lynch que està buscant la seua tortuga perduda al desert) el farà obrir-se i mostrar que té un gran cor a més de proporcionar-li una redempció enorme. Una d’aquestes pel·lícules que et genera un somriure als llavis i et plena d’esperança.

6- Lucky.jpg

5 – The Rider (Chloé Zao, 2017)

Si abans deia que aquest ha sigut l’any del cinema d’animació japonesa, podria dir el mateix del cinema alternatiu nord-americà. Good Time, Lucky, The Rider i la pel·lícula que ocupa la següent posició són una bona mostra del que estic dient. Doncs dins de les grans obres que ens ha regalat el cinema més underground de la casa de Hollywood, caldria destacar per damunt de la resta i no deixar de costat The Rider. D’aquesta pel·lícula podem comentar moltes coses. La primera d’elles, que els seus actors no són professionals. Són gent amateur que no havia participat prèviament en cap pel·lícula i que interpreta la seua pròpia història: Brady i la seua família s’interpreten a d’ells mateixos per narrar aquesta història de superació  tan crua. I deixant de banda la seua gran actuació (gens dolenta per a unes persones ordinàries com tu o jo), The Rider és una pel·lícula exageradament dura. Té algunes de les escenes més fortes (malgrat la falta de la seua explicitat) de tot l’any i per moments ens plenarà d’incertesa i sentiments molt contraris. The Rider podria ser la millor pel·lícula de qualsevol altre any, però per desgràcia (o per molta sort) el bon cinema és inacabable.

5-The Rider.jpg

4 – The Florida Project (Sean Baker, 2017)

The Florida Project és altra pel·lícula de cinema alternatiu nord-americà (l’última de la llista) i si The Rider destacava per la seua proximitat i implicació per la història personal que conta, l’obra de Sean Baker destaca per la seua tendresa i pel seu component crític. A partir de la mirada infantil dels nens que plaguen la pel·lícula, Baker realitza una contundent crítica al model de vida del somni americà, enfonsat en vides precàries a motels i cases derruïdes i deixades portar per la drogaddicció i la prostitució. Així i tot, aquests temes seran tractats de forma molt secundària al film. La mirada hiperbòlica, deformada i innocent dels nens convertirà aquest infern en un món de fantasia. Com podem fixar-nos en la convivència amb activitats delictives quan els xiquets viuen al costat de Disneyland? Quan un arc iris corona el cel gris de Florida? Quan el motel en el que viuen està pintat de tonalitats morades? Baker planteja una obra dura i, a la vegada, molt tendra que no deixa indiferent a ningú. Una de les millors pel·lícules que he vist mai.

4-The Florida Project.jpeg

3 – Roma (Alfonso Cuarón, 2018)

Qui més hauria de vanagloriar-se pel seu èxit aquest any 2018 és la plataforma de producció i distribució de productes audiovisuals Netflix. Acostumada a la producció de pel·lícules més o menys comercials i fàcils dirigides majoritàriament per a un públic adolescent/jove-adult, la distribuïdora s’ha interessat en realitzar obres de gran qualitat com Annihilation o fer de “mecenes” disposant-se a pagar sumes quantioses de producció a alguns autors per donar-los total llibertat creativa, com La balada de Buster Scruggs dirigida pels Cohen o Devilman Crybaby dirigida per Masaaki Yuasa (dues obres que hem mencionat abans). La producció d’aquestes obres d’autor no estan tan destinades a satisfer al seu públic objectiu mitjà sinó a reivindicar Netflix com una realitzadora d’obres de gran qualitat i proporcionar-li prestigi a nivell internacional. El gran exemple el trobem a l’últim festival de Venècia, en el que Roma d’Alfonso Cuarón, va guanyar el màxim premi.

Però bé, centrant-nos en la pel·lícula que ocupa la tercera posició d’aquest rànquing hauríem de parlar de les virtuts de Roma. Aquesta epopeia en blanc i negre de dues hores i mitja de duració ha enamorat la comunitat cinèfila per la seua gran habilitat per parlar de tot donant la impressió de no dir res. La pel·lícula no té major trama que la vida d’uns personatges concrets (una família burgesa blanca i Cloe, la seua criada indígena) en un determinat context sociopolític (el Mèxic d’inici dels 70). Amb aquesta absència total d’argument, Cuarón aprofita per realitzar una obra mestra que parla de la família, l’amistat, l’amor, el sexe, la violència, el racisme, la germanor, la defensa de les cultures pròpies, la sororitat, la infantesa, l’entrada a l’adolescència, la vida i la mort. Tots els tòpics que formen part de la nostra existència tenen cabuda a la pel·lícula de Cuarón, i és que dona gust compartir el metratge amb aquests personatges i al remat vore que el que els passa, de forma similar a nosaltres, és la vida.

3-Roma.jpg

2 – Call Me by Your Name (Luca Guadagnino, 2017)

Quan parlem de Call me by your name ens donem compte que ens trobem davant d’una pel·lícula meravellosa i molt sòlida. Guadagnino construeix aquest film a foc lent i amb algunes seqüències precioses per contar-nos una captivadora història sobre els amors estivals i la seua força devastadora, el pas del temps com a sinònim de pèrdua, la identitat sexual i les relacions entre pares i fills. Una construcció textual bàrbara, unes actuacions immillorables de Timothée Chalamet (Elio) i Armie Hammer (Oliver), espais bucòlics i albercocs seran més que suficients per crear possiblement la pel·lícula que més ha captivat al públic cinèfil de tot l’any. Té una força devastadora i preciosa, com una erupció volcànica que ens tocarà per dins.

2-Call me by your name.jpg

1 – Cold War (Pawel Pawlikowsky, 2018)

En moltes ocasions, en la senzillesa es troba el bon gust. I aquest és el cas, novament, de Cold War, la que és la millor pel·lícula del 2018 segons el meu criteri. Cold War és tota una joia que seguirà la relació entre Zula (Joanna Kulig) i Wiktor (Tomasz Zot) en la Polònia soviètica de la Guerra Freda. Amb el seu curt metratge (tan sols una hora i mitja), la pel·lícula desenvolupa una història d’amor impossible sense deixar-se caure en detalls innecessaris ni passar de llarg d’aquells que seran determinants per al bé d’aquesta història tan ben narrada. Com ja va mostrar a Ida, a Pawlikowski el cinema en blanc i negre i l’aspect ratio en 4:3 li senta de luxe. Gràcies a aquest format en desús i tan extravagant, el director polonès aconsegueix una major intimitat amb els seus personatges i construeix uns enquadres amb algunes de les composicions i fotografies de tot el setè art d’aquest any. I dins d’un any on hem trobat tantes històries d’amors impossibles o tòxics a les majors produccions de la gran pantalla, Cold War es converteix en la referent per antonomàsia, al contar la història d’amor més intensa, interessant, potent i devastadora que he gaudit mai en una pel·lícula.

1-Cold War.png

Si t’has quedat amb ganes de més:

Millors pel·lícules 2016: https://egoismesoluble.wordpress.com/2017/02/23/top-millors-pel%C2%B7licules-2016/

Millors pel·lícules 2017: https://egoismesoluble.wordpress.com/2017/12/23/ranquing-millors-pellicules-2017/

Millors pel·lícules s. XXI: https://egoismesoluble.wordpress.com/2018/11/15/les-millors-pellicules-del-s-xxi/

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑

Egoisme Soluble

Blog de cinema i animació japonesa

Xe Quin Pasme!

El primer blog valencià sobre videojocs de terror, survival horror, i altres temes relacionats amb el terror.

%d bloggers like this: