Les millors pel·lícules del S. XXI

Aquest mes d’agost, la revista Cinemanía va preguntar, mitjançant el seu compte de Twitter, als seus seguidors quines consideraven que eren les vint-i-un millors pel·lícules del S. XXI. Tot un encert, ja que el nombre d’obres recomanades pels cinèfils tuiters corresponia amb el nombre de centúries des del naixement del nostre messies. Vint-i-un, ni més ni menys. En el seu moment, malgrat que les meues condicions físiques no ajudaven a realitzar una selecció analítica digna (dies sencers de tractar de dormir poc i mal a quaranta graus per damunt de zero en un càmping enmig d’horts de tarongers arrancats) vaig tractar de realitzar la meua aportació personal, unint-me a la comunitat cinèfila de la xarxa social del pardalet blau.

Gràcies a Déu, a finals d’aquest mes d’octubre, el compte de Twitter Lost in Film, va rellançar el plantejament però reduint el nombre de films requerits. Quines són les deu millors pel·lícules del que portem de segle? Aquesta segona oportunitat i un nombre no tan exorbitant em van permetre redimir la meua llista definitiva o realitzar una que realment considere que conglomera les millors pel·lícules que he gaudit vore des de l’any 2000 fins a aquest 2018.

Com, per un costat, em pareix curiós que ja comencem a reflexionar quines són les millors pel·lícules dels últims tres lustres i mig i, per altre, considere que és considerablement interessant he decidit portar aquest tòpic a casa meua: Egoisme Soluble. Així que ací teniu: les deu millors pel·lícules del segle XXI.

10-Call me by your name (Luca Guadagnino, 2017)

Per iniciar aquest rànquing he considerat convenient començar amb algunes de les pel·lícules estrenades aquest 2018 a les sales comercials espanyoles. Així que, tant aquesta pel·lícula com la posterior a aquesta classificació tenen una alta probabilitat d’aparèixer al rànquing de les millors pel·lícules d’aquest any.

Si deixem això de costat i ens centrem en Call me by your name ens donarem compte que ens trobem davant d’una pel·lícula meravellosa i molt sòlida. Guadagnino construeix aquest film a foc lent i amb algunes seqüències precioses per contar-nos una captivadora història sobre els amors estivals i la seua força devastadora, el pas del temps com a sinònim de pèrdua, la identitat sexual i les relacions entre pares i fills. Una construcció textual bàrbara, unes actuacions immillorables de Timothée Chalamet (Elio) i Armie Hammer (Oliver), espais bucòlics i albercocs seran més que suficients per crear possiblement la pel·lícula que més ha captivat al públic cinèfil de tot l’any. Té una força devastadora i preciosa, com una erupció volcànica que ens tocarà per dins.

Metacrit: 93/100                 Filmaffinity: 7,4/10                  IMDb: 8/10

Call me by your name.jpg

9-The Florida Project (Sean Baker, 2017)

Aquesta obra de cinema alternatiu nord-americà és una de les obres del rànquing que pot gaudir de tindre una de les estètiques més úniques i atractives que he pogut gaudir mai. La colla de Moonee, Scooty i Dicky protagonitza innocentment una pel·lícula que no dubta en mostrar les imperfeccions i injustícies del sistema econòmic estatunidenc, tan basat en el “somni americà”. La mirada inofensiva i pura dels infants, controlada gentilment per Baker, que li proporciona un protagonisme determinant sense hiperbolitzar-la, es mescla amb la visió grisa d’un planter d’adults acabats i sense perspectives de futur ni present. Una joia que, malgrat les adversitats que ocorren a la seua narració, no té problemes per provocar un somriure als llavis dels seus espectadors.

Metacrit: 92/100                 Filmaffinity: 7,1/10                  IMDb: 7,6/10

florida project.jpg

8-Dunkerque (Christopher Nolan, 2017)

He d’aclarir una xicotet aspecte abans de comentar la pel·lícula d’aquesta posició. No he vist mai cap de Christophen Nolan: ni Interstellar, ni la trilogia de El caballero oscuro, ni Inception. Dunkerque es el meu primer contacte amb un dels directors més exitosos del cinema actual internacionalment. Com qualsevol concepte amb gran repercussió, Nolan té molts detractors (gent que critica la seua obra per ser sobreexplicativa i no gaudir d’un caràcter complicat o més intel·ligent) i seguidors (que defenen la seua perícia per realitzar obres espectaculars amb una direcció més que lloable). I en el meu  cas, si he de mullar-me i posicionar-me en alguna de les dues bandes no dubte en admetre la seua perícia a la direcció, o almenys al cas de Dunkerque. Amb un muntatge sublim i una construcció del temps narratiu perfecta aconsegueix que disfrute d’un gènere que sé que no està fer per a mi: el bèl·lic. L’última pel·lícula de Nolan és un compte enrere constant que ens manté en una tensió inimpterrompuda com sols ho feia la bona de Peter Pan: amb un tic-tac constant que ens adverteix de l’arribada imminent dels enemics i de la nostra situació desavantatjosa.

Metacrit: 94/100                 Filmaffinity: 7,1/10                  IMDb: 7,9/10

dunkerque.jpg

7-Los Odiosos Ocho (Quentin Tarantino, 2015)

Molts teòrics i crítics de cinema desprestigien l’obra de Tarantino per considerar-lo un director megalòman i egoista que realitza obres amb un tractament de temes mediocre en benefici d’una espectacularitat buida. I malgrat que disfrute moltíssim les pel·lícules de Tarantino no vaig a ser jo qui negue això. Així i tot, també he de dir que quan el director de la gran barbeta decideix posar-se seriós canvien radicalment les regles del joc i mostra que realment pot realitzar obres d’una qualitat innegable. Si molta gent considera Maleïts Malparits  (Malditos Bastardos, Inglorious Basterds) la seua millor obra dels últims anys pel seu gran ús de la tensió, seqüències absurdament carismàtiques, espectacularitat i l’actuació superba de Christoph Waltz jo reivindique realment Los Odiosos Ocho com l’obra mestra que estàvem esperant de Tarantino. Amb un to molt més seriós i pausat, Tarantino ens planteja una obra intel·ligent, plena de capes i matisos, on la tensió creix exponencialment i que es converteix en un producte molt atractiu malgrat la seua llarga duració propera a les tres hores. La gent certament l’ha infravalorada i dins la producció recent de pel·lícules que revisiten i deconstrueixen el gènere western (Valor de ley, Pozos de ambición…), Los Odiosos Ocho és, sense cap dubte, un dels seus millors exponents.

Metacrit: 68/100                 Filmaffinity: 7,3/10                  IMDb: 7,8/10

odiosos 8.jpg

6-En este rincón del mundo (Sunao Katabuchi, 2016)

Sense cap dubte la millor pel·lícula d’animació japonesa dels últims anys. I no es tracta de què el cinema d’animació japonesa està en hores baixes com prou gent insinua després de la gran “era Ghibli”. Nous autors com Makoto Shinkai (Your Name, El jardín de las palabras), Mamoru Hosoda (Los niños lobo, Mirai) o Masaaki Yuasa (Mind Game, Lu over the wall) mostren que el gènere es troba en un dels seus millors moments, amb un menor monopoli i aquesta nova onada de directors amb anhels de realitzar cinema de qualitat. Així i tot, és En este rincón del mundo, una pel·lícula que malgrat les seues bones crítiques ha passat sense pena ni glòria (eclipsada abismalment per Your Name) la que em crida l’atenció per la seua qualitat i la seua senzillesa. En este rincón del mundo se’ns conta la història de Suzu, una jove que als dihuit anys ha d’abandonar el seu poble per casar-se amb el seu promés. Suzu es traslladarà a la ciutat de la seua nova família política: Nagashaki, l’any 1944. Podeu imaginar-se de què va la cosa. Una obra que tracta les catàstrofes causades per les guerres amb un respecte i una intimitat molt fermes i en la que, de forma similar a The Florida Project, la visió innocent de la seua protagonista li permetrà sobreviure en un territori arrasat per la bomba atòmica.

Metacrit: 73/100                 Filmaffinity: 7,2/10                  IMDb: 7,9/10

in-this-corner-of-the-world-4.jpg

5-Whiplash/La La Land (Damien Chazelle, 2014, 2016)

He de confessar una cosa: estime l’obra de Damien Chazelle, així que m’ha costat Déu i ajuda triar quina de les seues dues últimes pel·lícules havia de formar part d’aquest rànquing, sense ser capaç de, finalment, no quedar-me amb les dos. El motiu d’aquesta decissió és que, malgrat que les dos són grans obres amb uns punts forts molt considerables, les dos tenen alguns defectes molt perceptibles. El més interessant de tot és que una obra és capaç de, amb les seues virtuts, corregir els defectes de l’altra i viceversa, creant un tàndem inseparable i molt sòlid que per raons suficients entra a la llista de forma conjunta. Per una banda, Whiplash des de l’àmbit del cinema alternatiu nord-americà. Per l’altra, La La Land des de les macroproduccions de Hollywood amb milions de dòlars de pressupost. Les dues cares d’una moneda. Dos grans obres plagades de música, un muntatge insuperable i una representació molt correcta de la lluita pels somnis dels seus ambiciosos protagonistes. A més, La La Land pot presumir de tindre la millor seqüència inicial que he vist mai en una pel·lícula.

Metacrit: 88/100                 Filmaffinity: 7,8/10                  IMDb: 8,5/10

Metacrit: 93/100                 Filmaffinity: 7,5/10                  IMDb: 8,1/10

la la land.jpg

4-Tarde para la ira (Raúl Arévalo, 2016)

Tarde para la ira és de visió obligatòria per a tots aquells que diuen que el cinema espanyol sols realitza obres dolentes. Afirmació que, crec que queda bastant clar, no és gens certa. Arévalo s’estrena a la direcció amb un film sense gènere, únic i com la bona de Sílvia: tagless. La pel·lícula és absurdament simple i ahí radica la seua gran força: sols contarà el que és realment necessari per a la narració. Arévalo lleva tota la palla per contar aquesta història de forma directa i seca, el que era necessari per una pel·lícula d’aquest calibre. Amb un to molt distintiu que ens recorda a Kill Bill, José es venja de tots els causants de la mort de la seua parella. Remitint directament al millor del cinema quinqui, Tarde para la ira es permet distanciar-se dels seus personatges i arrimar-se a aquests quan és solament necessari, permetent desenvolupar-los i mostrant que no es tracta d’una obra gens superficial. Sort la d’Arévalo, haver-se iniciat a la direcció amb una obra mestra com aquesta.

Rotten tomatoes: 7,8/10           Filmaffinity: 7,0/10           IMDb: 6,8/10

tarde para la ira.jpg

3-La Llegada (Denis Villeneuve, 2016)

No es pot negar que Denis Villeneuve és un dels millors directors de la ciència ficció moderna. La realització d’obres de gran qualitat a l’inici de la seua carrera, La Llegada i Blade Runner 2049 són un gran exemple d’açó. La potència sonora, però, sobretot, visual del director canadenc és simplement insuperable i converteix les seues pel·lícules en tota una experiència. A més, és de considerable interès el fet que, dins d’un gènere tan fred o distanciat dels seus personatges com hauria de ser la ciència ficció, Villeneuve focalitza el protagonisme dels seus films al desenvolupament i conflictes interiors dels seus protagonistes. Exemples d’açò són la crisi d’identitat de K (o Joe) mentre lluita contra replicants a la seqüela de Blade Runner o de la relació amorosa entre els professors Louise i Ian mentre aprenen a comunicar-se amb alienígenes de set potes a La Llegada. La revista Cinemanía i jo vam coincidir al considerar-la la millor pel·lícula del 2016 i, si es troba en la tercera posició d’aquesta llista, és per mèrits propis.

Metacrit: 81/100                 Filmaffinity: 7,3/10                  IMDb: 7,9/10

arrival.jpg

2-Mulholland Drive (David Lynch, 2001)

Si abans he comentat que no he vist cap pel·lícula de Christopher Nolan, en aquesta segona posició he de repetir la mateixa premissa: no he vist mai cap pel·lícula de David Lynch. I vos jure que pot ser siga, junt als germans Cohen, el director que més anhel tinc de posar-me a visionar tota la seua obra. Amb un estil tan únic i basat en el món oníric i surrealista costa no posar-se, almenys, a experimentar com són les característiques de la seua obra. I així i tot, encara que no he vist obres com Eraserhead, Terciopelo azul o Dune o la seua gran joia: la sèrie Twin Peaks, no puc negar-me a afirmar que vaig disfrutar Mulholland Drive sense cap problema. Una obra molt ben construïda i dirigida que juga amb nosaltres i amb les pròpies ferramentes del llenguatge cinematogràfic per contar una història aparentment caòtica però plena de sentit. Mulholland Drive és tot un viatge emocional, capaç de provocar autèntica por, excitar-te o fer-te plorar de l’emoció en tan sols dues hores. Una obra total, com la cançó de Las Víctimas Civiles, que després de despertar i jugar amb tots i cada un dels nostres sentiments i emocions ens deixa totalment devastats quan acaba tot i, al final, sols queda el Silencio.

Metacrit: 83/100                 Filmaffinity: 7,1/10                  IMDb: 8,0/10

mullholand drive.jpeg

1-Estiu 1993 (Carla Simón, 2017)

Poques obres m’ha marcat com Estiu 1993, i per això crec que em costa tant parlar d’aquesta pel·lícula. Quan parle d’aquesta obra no parle d’una pel·lícula més que haja pogut vore en un dia concret i puga comentar si és bona o dolenta. Quan parle d’Estiu 1993 estic parlant de mi, d’una part de mi, que em defineix i construeix el meu caràcter i la meua personalitat. És un d’aquests productes culturals que, per damunt d’una moda passatgera, arriben per quedar-se amb tu i la teua personalitat. Per contribuir a construir qui eres. Estiu 1993; Akira; la música dels Manel i Nujabes; Neon Genesis Evangelion; FLCL; Aloma i Buenas noches, Punpún. Les obres que, en el meu cas, alcancen un estat superior als meus gusts i estableixen una connexió emocional directa amb la meua psique, sentint què, en part, em defineixen. Aquestes són les meues, però està clar que, estimat lector i estimada lectora, tu tindràs les teues.

Deixant a banda la meua relació personal amb aquesta obra, la qualitat de la pel·lícula és innegable. De forma similar a The Florida Project, Carla Simón proporciona tot el protagonisme de l’obra a les xiquetes, en un exercici d’innocència, tendresa i cura més gran que a l’obra de Baker. Estiu 1993 és una obra perfecta que parla de moltes coses i totes ho fa bé. Una obra que ens proporciona l’esperança necessària per després posar els nostres peus al terra. Poques pel·lícules he vist realitzades amb la mateixa implicació i carinyo que Estiu 1993, pot ser se li arrime (salvant les distàncies) Lady Bird (Greta Gerwig, 2017) i és que, qui millor que tu mateix per contar la teua història? Sense cap dubte, la millor pel·lícula del 2017, la millor pel·lícula produïda a l’Estat espanyol dels últims anys i una preciosa mostra de la capacitat de contar històries que té el cinema. Carla, gràcies.

Metacrit: 81/100                 Filmaffinity: 6,8/10                  IMDb: 7,2/10

estiu 1993.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑

Egoisme Soluble

Blog de cinema i animació japonesa

Xe Quin Pasme!

El primer blog valencià sobre videojocs de terror, survival horror, i altres temes relacionats amb el terror.

%d bloggers like this: