L’estiu amb Monika (Anàlisi, Cine)

MV5BYzc4ODdlODYtNWI1NS00MDc5LTg1YTEtNWYzZTdjMmExOGQ2XkEyXkFqcGdeQXVyMjA0MzYwMDY@._V1_SY1000_CR0,0,683,1000_AL_
Pel·lícula: L’estiu amb Monika (Sommaren med Monika)
Director: Ingmar Bergman
Any: 1953
Guionista: Per Anders Fogelström

L’estiu té un quelcom màgic. Fa poc vaig publicar ací al blog una entrada on obria les portes del meu estómac i vos explicava quines eren les meues emocions respecte a aquesta estació i perquè cada vegada m’agrada més. En general és un moment bonic de l’any: les jornades eternes a la platja o al riu; el temps compartit i gaudit amb amics i familiars; viatges en els que et retrobes a tu mateix; les orquestres i revetles a les places dels pobles; Sant Joan; la música escoltada amb més potència que mai, com si estiguérem plantant-li cara a la immensitat del cosmos… i, no ens oblidem, els amors d’estiu.

Perquè tots hem tingut un amor d’estiu. Unes relacions que, de forma similar a un cigarret, estan destinats a consumir-se i a acabar xafades i soterrades en l’arena. La xica que sols et trobes quan tornes al poble i amb qui comparties tantes confidències de menut o eixe xic que té la tenda a tan sols uns metres del càmping del festival on comparteixes suor, rialles i licor destil·lat amb els veïns… Si la primavera la sang altera l’estiu la converteix en caramel fos, convertint-se en un acaparador ideal de mosquits i de romanços tòrrids a cinemes a la fresca. I és que una vegada l’estiu s’acaba i l’amor es talla de soca-rel costa afrontar la gelor solitària baix les mantes quan les fulles comencen a caure.

Luca Guadagnino realitza una meravellosa reflexió de la potència destructiva dels amors estivals a Call me by your name (2017), la que és possiblement la millor pel·lícula estrenada a sales espanyols d’aquest 2018 (disculpeu-me, però encara seguisc amb ressaca de l’última Caligari). Però millor deixem-la de banda de moment (hi haurà possibilitats de sobra de parlar d’ella al futur) i centrem-nos en L’estiu amb Monika, la pel·lícula d’Ingmar Bergman que ens toca comentar hui.

L’obra ens conta la història de Monika Eriksson (Harriet Andersson) i Harry Lund (Lars Ekborg), una parella de jóvens que viu a la ciutat d’Estocolm. Els dos, de classe baixa i amb una situació molt precària a casa (ell cuidant al seu melancòlic pare i ella suportant les barbaritats del seu etílic progenitor), abandonaran les seues respectives feines (a una fruiteria i a una tenda d’embalatges) per començar una nova vida junts amb la mar com única companyia. El seu optimisme inicial finalitzarà quan Monika es quede embarassada de Harry i hagen de casar-se i buscar feina per cuidar a la seua futura filla. La bonica història d’amor finalitzarà quan Monika, farta de quedar-se tancada a casa després de tindre la xiqueta, enganye a Harry amb altre home.

MV5BZTMyMzI1MDctMjhkYi00NjcyLWFlNDEtYjNhNDIyZjg3NWRmXkEyXkFqcGdeQXVyNjkxMjM5Nzc@._V1_SY1000_CR0,0,1368,1000_AL_.jpg
Monika en la seua escapada amb Harry, a la platja. Font: IMDb

L’obra m’ha recordat moltíssim al llibre Mor una vida, es trenca un amor de l’autor artanenc Joan Pla. Novel·la que qualsevol jove nascut i criat a la Plana Baixa (o arreu del territori) hauria de llegir. De forma similar a la pel·lícula, Pla ens conta la història de Sergi i Maria, dos adolescents de setge anys que, malgrat les negacions del pare de Sergi pel baix nivell adquisitiu de la família de la xica, començaran una aventura d’amor desenfrenada als peus de la Serra d’Espadà.

Igual que a la pel·lícula d’Ingmar Bergman, els dos fugiran de casa farts de la imposició dels seus progenitors (al llibre veiem molt més representat la temàtica de “matar als pares” que al film). Seguiran les seues aventures i la seua relació amorosa sense preocupacions fins que Maria, de forma similar a Monika, es quede embarassada de la seua parella. Quan tornen al seu poble, una discussió entre Sergi i el seu pare provocarà la caiguda del jove i la seua mort.

Sense menysprear la qualitat de la novel·la (de la qual guarde un record bastant bonic) considere que el desenllaç de L’estiu amb Monika és més encertat que el del llibre ja que no suposa una solució tràgica tan fàcil i proporciona una major capa de complexitat als personatges del film.

I parlant dels caràcters de la pel·lícula caldria esmentar la desigualtat que hi ha entre els dos. Si Harry és un xicon excessivament afable que consisteix tots els capritxos de la seua nóvia, Monika és una bomba de rellotgeria. La xica és un terratrèmol d’emocions que pot mostrar-se com el caràcter més innocent del món i poc després explotar en un atac infantil. Simplement acaba enamorant-te. És més, un dels motius pels que considere que acabes agafant-li tanta estima (inicialment, recordem) al personatge és perquè, com espectador, consideres que ho saps tot d’ella.

Bergman ho fa de luxe quan et mostra el cos nu de la xica ja que et penses que, al trencar visualment la barrera corporal (vore-la despullada, malgrat que de forma desenfocada) entens completament com funciona el seu cap. Creus entendre qui és o com funciona Monika però, gran reconeixement per a Bergman, és molt més complicat del que sembla. El bo del director suec ens la juga quan Monika es decideix a enganyar a Harry, l’actriu mira directament a càmera mentre fuma un cigarret i la cara se li envolta d’un fosc color negre. Si pensaves que l’entenies el més mínim la resposta és no.

MV5BZTM4NzZkMmUtZWFjMC00MjEwLTk3MzQtYTUzZWI5ZDliMGJjXkEyXkFqcGdeQXVyNjkxMjM5Nzc@._V1_.jpg
Monika mirant directament a càmera. Font: IMDb

La realització del film no és tan desorbitada com la de Crisis. Si a l’òpera prima de Bergman ens trobàvem amb un complex melodrama amb unes composicions i un muntatge més intricat, a L’estiu amb Monika (una pel·lícula romàntica i, a priori, més humil) vorem una major presència de plànols seqüència i una càmera que tracta de retractar als seus personatges sense arribar a ser agressiva. No podem considerar-lo un pas enrere en la qualitat de la direcció del director, més bé hauríem de reconèixer la capacitat de l’autor d’adaptar-se a les necessitats estilístiques i temàtiques que imperen a l’obra.

Des d’un primer moment, quan vaig escoltar parlar de Bergman per primera vegada, vaig entendre que es tractava d’un autor dur i, en part, pessimista a les seues pel·lícules. En canvi, malgrat que L’estiu amb Monika tinga un final agredolç, l’optimisme de les seqüències dels dos joves compartint el seu amor a la platja em fa pensar que almenys, en aquesta ocasió, Bergman és mostra molt humà, esperançat. La vida d’un cigarret, el cos sense arrugues de la pròpia Monika, el xocolate Nestlé o els amors d’estiu… tot acaba. Al finalitzar la cinta em dona la impressió que el bo de Bergman ens està deixant simplement un missatge molt clar per a l’espectador: joventut, tresor diví!

Nota final: 5’5

Bibliografia:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑

Egoisme Soluble

Blog de cinema i animació japonesa

Xe Quin Pasme!

El primer blog valencià sobre videojocs de terror, survival horror, i altres temes relacionats amb el terror.

%d bloggers like this: