Estiu, 2018

Bé, finalitza l’estiu i amb ell una de les èpoques de l’any més determinants, ja que no sols és un “equador” de tot el temps que hi ha a les quatre estacions sinó que des de sempre ha influït notablement al meu caràcter.

L’estiu mai ha sigut una estació que m’agrade especialment i açò en part era per l’últim interval de la meua infantesa. Quan era més menut, tots els membres del meu grup d’amics eren socis d’un club esportiu privat on sols els seus membres poden gaudir de les seues instal·lacions. Jo no sóc membre d’aquest poliesportiu i, per tant, he passat molts estius gairebé sol.

La soledat a la que m’ha tocat fer front aquests anys dona lloc que he generat un odi prou advers cap a la jornada estival. He condemnat la monotonia i l’avorriment de passar les vesprades de juliol apegat a un ventilador mentre els meus companys es banyaven a una piscina en la que m’estava prohibit l’accés. Per tant, podeu imaginar-s’ho: odie l’estiu.

La cosa ha canviat bastant recentment, a causa de què els meus companys cada vegada pugen menys a les instal·lacions esportives i, d’alguna forma, he après a agafar-li el gustet a passar temps amb mi mateix. Tot açò ha generat un canvi cada vegada major a la meua percepció de l’estiu i ha donat lloc a que l’utilitze de forma positiva, aprofitant la gran bassa de temps lliure que sol proporcionar.

Des dels dos últims anys, un company meu i jo ens posem “propòsits d’estiu” (similars als d’any nou, que també tractem de realitzar religiosament) per realitzar aquelles coses que la falta de temps lliure del curs no deixa concloure. Entre aquests “propòsits d’estiu” estan els típics “fer més esport”, “estudiar més saxòfon a casa”, “llegir” o “anar de festa” (que és un propòsit més que respectable). Front una llista de quinze objectius estivals (corresponent al 2017), durant aquests mesos sols m’he posat una meta: ser feliç.

Vaig finalitzar el curs passat en un estat anímic bastant deplorable. Van ser mesos d’ofegament constant i una sensació d’incertesa i mareig constant a la boca de l’estómac. Massa temps compartit amb persones que han acabat resultant tòxiques per al meu benestar, un estrès que no finalitzava i la pèrdua total de la il·lusió van fer que els mesos de març al juliol foren un desastre total. Un malson. Si no he publicat res a Egoisme Soluble, LASDAOALPLAY? o altres portals digitals és perquè em posava davant de l’ordinador i, per primera vegada, les paraules no em sortien.

La realitat és que em sentia sol. Sortia de festa dissabte sí, dissabte també, durant les primeres setmanes de l’estiu i en la voràgine de rialles, alcohol calent i música llatina kleenex em venia avall. Cada volta que tractava de sortir i gaudir la joventut amb els meus companys em sentia distanciat de, possiblement, l’únic grup de persones en el que em trobe agust plenament. Però, la culpa no era d’ells. Qui tenia un problema era jo.

Tractar d’eixir del pou no és fàcil, i quan estàs al fons d’una fossa sèptica rebolcant-te amb merda (normalment, la teua pròpia), menys encara. Com recuperes l’alegria en un moment de baixó perenne? Retrobant-te a tu mateix. L’entrada a la universitat m’ha fet conèixer molta gent meravellosa i molt diversa i, a causa de ser una persona molt influenciable, m’he donat compte que m’he anat desdibuixant durant els quadrimestres, perdent-me i sense tindre una consciència clara de qui era jo al final.

Volia tornar al Carlos d’abans d’entrar a la universitat, al Carlos dels setze anys o al Carlos dels huit, si cal. Tornar a mi mateix. Han sigut hores de rellegir els llibres que tant em van proporcionar anys enrere; de vore FLCL (i altres sèries/pel·lícules) i sentir els nervis a flor de pell i la pell de gallina; d’escoltar a Manel hores i hores i hores, redefinint-me amb les seues lletres que ja he adoptat com meues, o de plorar amb l’entrada del cor d’Imaginary Folclore, de Nujabes.

He invertit molt de temps sol, quasi tot l’estiu lluny del meu poble, per tornar a disfrutar de mi mateix (i de qui sóc) abans de tornar a enfrontar-me a eixe grup de gent que no ha canviat i segueix suportant-me. I ha funcionat? He complit el meu propòsit: torne a ser feliç.

M’he redescobert i he deixat arrere els comportaments tòxics que el meu subconscient anava adoptant com meus, hostes a casa aliena. He gaudit de la soledat i de tornar a unir-me als meus sense presses, quan jo realment he estat preparat. He recuperat les ganes i la il·lusió. De fet, sóc molt més simpàtic ara, i és que quan estàs agust amb tu mateix costa menys ser agradable amb la resta. Estic en el millor estat anímic dels últims anys, sóc conscient d’això, i m’agrada.

Ara sí que estic motivat per començar el curs i fer tots els projectes que tinc guardats al caixó. Ganes de retrobar-me amb els meus companys de classe (i de batalla), donar-los una forta abraçada i que em conten com ha sigut el seu estiu arreu del País. De compartir amb ells els nou mesos que ens queden per davant, ara que torna a anar de bo.

Ve un hivern llarg on segurament em retrobaré amb els meus vells coneguts: els diumenges tristos, però els faré front amb un nou somriure als llavis, motivació i ganes. Possiblement també em reuniré amb gent tòxica que em farà tornar a caure, però, malgrat això, ja conte els dies que queden per tornar a l’estiu vinent per si cal tornar a ser jo mateix.

Carlos, 12 de setembre de 2018

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑

Egoisme Soluble

Blog de cinema i animació japonesa

Xe Quin Pasme!

El primer blog valencià sobre videojocs de terror, survival horror, i altres temes relacionats amb el terror.

%d bloggers like this: