Júpiter i més enllà de l’infinit: reflexió “final” d’Stanley Kubrick

Tanquem finalment amb la que serà l’última entrada en aquest blog de l’anàlisi de les pel·lícules d’Stanley Kubrick, projecte que m’ha acompanyat durant un any i en el que he après molt durant la seua el·laboració. Però abans de fer la reflexió final del cinema de Kubrick, repassarem les seues obres segons la seua  qualitat.

  1. Miedo y Deseo, 1953 (5,75)

La primera pel·lícula d’aquest gran director, la seua opera prima. I si al cas de Tarantino, Reservoir Dogs segueix sent una de les millors pel·lícules de la seua filmografia (sols superada per Pulp Fiction en la meua opinió), la de Kubrick és més bé fluixa. Té una narració allargada a la força (Kubrick necessitava que la pel·lícula durara més de seixanta minuts per poder considerar-se un llargmetratge), uns personatges que no ens diuen res i un muntatge caòtic i molt dolent (fruit d’una direcció gens experimentada). Una obra roïna, de la que Kubrick renegarà posteriorment, però que ja comença a introduir-nos algunes de les característiques distintives de l’autor com el missatge antibel·licista, uns protagonistes dolents i, com molt bé diu  Luis Martínez a la seua crítica en El Mundo: “La meditada planificación, la profundidad psicológica de la cámara o el empeño por trascender las reglas del género (en este caso el cine bélico) están ahí para augurarnos la promesa de algo mayor”. A més d’establir ja una de les tesis clares de la seua obra com seria l’atracció sexual com un fet instintiu i salvatge, sent una font de por i de desig.

maxresdefault (1).jpg

  1. El beso del asesino, 1955 (6,25)

La segona pel·lícula de Kubrick i, segons alguns, la seua primera obra mestra. La veritat és que jo no vaig tan lluny, malgrat que considere que el salt qualitatiu de la primera obra del director a aquesta és bastant considerable, seguisc pensant que aquesta és una obra mediocre. La narració em pareix molt poc encertada i hi ha molts aspectes que no estan gens polits a causa de la immaduresa artística de l’autor. Així i tot, Kubrick introdueix en la cinta alguns elements que mostren les seues ganes de ruptura i rebel·lia, com la seqüència on es veu el somni del protagonista (a la que tornarà tretze anys després al passeig psicodèlic de 2001), l’escena de la pallissa (on deixa la càmera fixa i veiem la violència mitjançant les ombres a contrallum) o la lluita final al mític magatzem de maniquís.

killers-kiss_1280x720.jpg

  1. Lolita, 1962 (7,75)

Polèmica obra basada en l’arxiconegut llibre homònim de Vladimir Nabokov i que ja ens mostra quina és la potència directiva de Kubrick. Com adaptació és possiblement un deu (encara que no he llegit l’obra original així que desconec quina és la relació de semblança entre les dos) ja que transmet de forma metòdica la tensió de les situacions i analitza de forma freda i distanciada als seus personatges, tractant el tema de la pedofília i la moralitat de l’atracció sexual com farà al llarg de tota la seu carrera: sense ometre cap detall però sense posicionar-se. En conjunt és una obra molt correcta, malgrat que possiblement un poc lenta i gens arriscada: a diferència de les dues anteriors, on Kubrick té una actitud de llibertat creativa, en aquesta l’autor s’acopla al cent per cent a la moda del moment (el drama), motiu pel qual pot haver envellit pitjor que altres obres de la seua filmografia.

Lolita_kubrick_humbert.jpg

  1. Espartaco, 1960 (7,9)

En aquesta obra trobem al Kubrick menys Kubrick. I si açò és així és perquè aquest projecte inicialment no anava a ser dirigit per ell: Dalton Trumbo anava a ser el director de la pel·lícula originalment, però la seua persecució pel macartisme a causa de ser acusat de coincidir amb el comunisme (certament la pel·lícula té una tesi bastant revolucionària) va fer que fora Kubrick l’encarregat de portar aquesta obra a la gran pantalla. En aquest cas, algunes de les característiques del cinema de Kubrick es queden a banda, tant estèticament (va ser la seua primera pel·lícula en color, obligat per la productora, quan ell tenia una forta atracció pel blanc i negre) com discursiva (és de les seues poques obres que no està protagonitzada per un personatge dolent, però Kubrick aprofita l’ocasió i fa una reflexió més que correcta de la figura de l’heroi i del messianisme). En conjunt, Espartaco és una obra d’una gran qualitat, èpica fins a l’extrem i una d’aquestes obres que són immortals.

1410712199538.jpg

  1. Atracament perfecte, 1956 (8)

La tercera pel·lícula del director i, segons la meua consideració, la primera que pot presumir d’una qualitat bastant digna. Pocs errors se li poden traure a aquesta cinta, amb una narració mestra que fa que la intensitat de l’argument i el nostre interés pujen com l’espuma a cada minut que passa. Un final catàrtic i una colla de personatges impresentables converteixen aquesta obra en un producte molt carismàtic fins i tot hui en dia. Possiblement, l’única cosa que m’esmussa un poc és la càmera d’algunes seqüències encertades.

4602_1_large.jpg

  1. Doctor Strangelove, 1964 (8,25)

L’única comèdia dirigida per l’autor i una de les seues obres més reconeixibles i conegudes. En aquest cas, Kubrick retracta la realitat del conflicte bèl·lic de la Guerra Freda com un esperpent, un absurd, un sense-sentit. Amb clau d’humor però una mirada crítica i cruel també a la vegada. L’obra és la definició de sarcasme o ironia per excel·lència, on tots els personatges, les diverses situacions i fins i tot la seua narració són enviades a la deriva amb l’objectiu de mostrar una obra que no dubta en riure’s dels dirigents de les dues potències mundials del moment: els EUA i l’URSS. Possiblement, la qualitat d’aquesta és inferior a altres obres de la seua filmografia, però el conjunt és un producte que compleix perfectament amb el que es proposa.

1031-Strangelove.jpg

  1. Barry Lyndon, 1975 (8,4)

És curiós perquè, per molts i diversos motius, Barry Lyndon té totes les papeletes per ser possiblement l’obra mestra de Kubrick, la millor pel·lícula de la seua filmografia. I he de dir que malgrat que em sembla que hi ha altres pel·lícules de l’autor que són millors sí que em sembla que aquesta està fortament infravalorada, que és la gran oblidada de la seua carrera quan és una obra d’una qualitat hiperbòlica. Kubrick té un grau de preciosisme i de virtuosisme magnànim en aquesta cinta on la paraula “composició” la tenim gravada a foc a les nostres retines durant les tres hores de la seua duració: paisatges bucòlics, simetries perfectes, punts de fuga o una distribució dels personatges bàrbara als plànols. Cada fotograma és un quadre. Com ja vaig comentar a l’anàlisi, el que menys m’agrada de l’obra és el propi personatge de Barry Lyndon, un dels pitjors antiherois de la filmografia de Kubrick.

341.jpg

  1. Eyes Wide Shut, 1999 (8,5)

La seua última obra (de fet, és pòstuma) i la que, segons molts conspiradors, li va costar la vida. Molts consideren que aquesta és una obra bastant més fluixa, fins i tot he arribat a llegir que aquesta és una obra dolenta o que no està dirigida pel propi Kubrick. No vaig a ser jo qui diga que aquesta pel·lícula és la segona arribada de Crist però no la considere tan dolenta ni molt pitjor que les altres grans pel·lícules que havia dirigit el director prèviament. La història i els seus personatges poden ser més o menys interessants, però tinc molt clar que aquesta és possiblement la pel·lícula amb un major grau d’el·laboració d’Stanley Kubrick. Tot en la pel·lícula té i aporta a un sentit que per desgràcia no ha sigut  entès per la majoria dels seus espectadors. Així i tot, jo seguiré pensant que és un punt i final molt bo per a una trajectòria tan bona.

eyes-wide-shut-1999-de-stanley-kubrick.jpg

  1. Camins de Glòria, 1957 (8,5)

Camins de Glòria és la millor pel·lícula de la primera etapa de Kubrick i sense cap dubte una obra atemporal. I és que segons hem vist als anàlisis, hi ha millors pel·lícules que aquesta a la pròpia filmografia de Kubrick, però pense que l’única forma en què es pot definir Camins de Glòria és com OBRA MESTRA. El director novaiorquès analitza la psique humana com una moneda amb dues cares molt diferenciades: una part malvada, dolenta, roïna, egoista i altra part solidària i benigna, però també desgraciada. Si havíem comentat que Lolita ha envellit mal perquè està adscrita a una moda molt tancada i ja passada, aquesta pel·lícula és un producte en contra del propi temps, transcendent i amb algunes de les seqüències més meravelloses de les que disposa el cinema.

paths-of-glory_1056731.jpg

4. El Resplandor, 1980 (8,75)

L’adaptació de la novel·la homònima d’Stephen King i una pel·lícula d’un gènere molt poc cultivat per Stanley Kubrick: el terror. Kubrick aposta per una obra que inicialment pot semblar força simple però que amaga milers de capes de profunditat i  de sentits obtusos que sembla que sols el director entendrà mai. Unes interpretacions magistrals, fruit  de la quasi tortura xinesa impartida per Kubrick als seus actors, i algunes seqüències i situacions que han entrat per la porta gran a la història del cinema.

una-cinta-de-culto.jpg

  1. La Jaqueta Metàl·lica, 1986 (9)

Kubrick aprofita aquesta pel·lícula per fer un missatge clarament antibel·licista, bastant contrari al que tenim en la majoria de pel·lícules del gènere. En aquest cas, es fixa i es centra sobretot en la visió del soldat, fent un bon anàlisi psicològic d’eixes màquines de matar que  han perdut tota la seua condició humana i la seua individualitat. El director aprofita un element tan secundari com és la il·luminació per portar la semiòtica a altre nivell, contribuint així a parlar dels temes que ja coneixíem prèviament a la seua carrera com la dualitat humana (cruel i solidària al mateix temps), el desig sexual o fins i tot el masclisme.

big_1431972540_image

  1. La taronja mecànica, 1971 (9,25)

Pel·lícula complexa que mostra la gran capacitat de Kubrick de fer obres que no deixen indiferents a ningú. I és que en La taronja mecànica es critica obertament a quasi tots els components de la societat, des de l’educació, l’àmbit penitenciari, les forces de seguretat i a l’Església, però sobretot el govern, el poder i la seua capacitat de manipular-nos. Acostumats com estem a que les pel·lícules d’aquest director estiguen protagonitzades per antiherois o per personatges malvats, podem concloure pensant que possiblement Alex Delarge siga el millor antiheroi de la filmografia de Kubrick. Una pel·lícula que en conjunt és un producte molt redó, d’una gran qualitat i una de les seues millors pel·lícules.

A-Clockwork-Orange-a-clockwork-orange-14752311-965-577.jpg

1.- 2001: Una odissea de l’espai, 1968 (9,75)

Com diu Manel a Criticarem les noves modes de pentinats “vindran els anys, i amb els anys la calma”. Doncs sembla que en el cas d’aquesta pel·lícula és així perquè recentment ha complit cinquanta anys (els primers dies d’aquest mes d’abril) i segueix sent  igual de bona com el primer dia. Una OBRA MESTRA en majúscules, que durant dues hores i mitja fa un repàs existencialista a la història de la humanitat, des dels primers homínids fins al futur de l’espècie on ens superem evolutivament. Una obra intrincada, complexa, amb milers de sentits enllaçats que poden donar lloc a centenars d’interpretacions distintes. Però sobretot, una obra que exporta la potència del llenguatge cinematogràfic al màxim (trobant possiblement el millor muntatge de tota la seua filmografia): trobem sols quaranta minuts de diàleg front als cent quaranta minuts de metratge. Kubrick no es valdrà de les paraules per explicar-nos la seu tesi, basant-se en la màxima cinematogràfica de “no ho contes, mostra” tindrem minuts i minuts de silenci o d’una de les millors bandes sonores de la història del cinema. És a dir, art en la seua expressió màxima.

2001_A_Space_Odyssey_1-970x545.jpg

Recordeu quan a la introducció de l’anàlisi de Barry Lyndon afirmava que Kubrick havia mort massa prompte? Doncs ho sent molt però no és així. No estic parlant de la seua mort abrupta a nivell personal, clarament, sinó respecte a la seua inacabada obra, ja que es va deixar dues pel·lícules mig planejades (una d’elles, el biopic de Napoleó Bonaparte, el seu somni). Doncs si a l’inici d’aquell anàlisi ho afirmava deixeu-me que ara em corregisca: Kubrick no va morir prompte. I és que la clau està en el final d’Eyes Wide Shut, però abans de parlar d’això reflexionem junts: de què tracta el cinema de Kubrick?

Si heu estat pendent del blog i heu estat llegint els anàlisis voreu que  hi ha una sèrie de temes que són tractats en totes les pel·lícules d’Stanley Kubrick, i semblarà curiós però la clau de tot ho tindrà el títol d’eixa pel·lícula que el propi Kubrick va deixar morir: Miedo y Deseo. Les pel·lícules d’Stanley Kubrick parlen del desig, de les atraccions, del sexe més primitiu i a diferència de les pel·lícules de Damien Chazelle ací els desitjos no es compleixen. Són uns desitjos que o no es veuen resolts o no es resolen de forma satisfactòria, i la forma en què Kubrick ho representa és amb les mirades.

EL MÈTODE LUDOVIC I NOSALTRES

El cinema de Kubrick està ple de mirades i aquestes són clau per entendre el que ens vol dir l’autor. Els ulls són una finestra oberta que ens mostrarà, en la majoria de les ocasions, el que més ens interessa: el desig dels personatges i com aquest, en moltes ocasions, es veu reprimit.

La importància de la mirada al cinema de Kubrick està present fins i tot a la seua primera pel·lícula: Miedo y Deseo. Quan la jove estrangera observa als soldats abans de ser descoberta la seua mirada és de por absoluta. La jove es troba darrere d’uns matolls i Kubrick cobreix la major part de la seua cara excepte els seus ulls. Els preciosos iris de color clar de Virginia Leith, totalment oberts (recordem la idea que vam tractar a Eyes Wide Shut) són un cristall meravellós que ens deixa vore el terror més extremat, com un cérvol davant els fars d’un cotxe, en contraposició al desig brutal del grup protagonista, totalment masculí.

maxresdefault.jpg

Possiblement, on més veiem la idea del desig representat a la mirada és a la pròpia Lolita (apart d’Eyes Wide Shut), a la seua seqüència més coneguda. Quan Humbert entra al jardí i es troba a Lolita, una xiqueta de tan sols onze anys, la direcció d’actors serà clau perquè estarà pràcticament menjant-se-la amb la mirada, i ella seguint-li el joc. Anys després Kubrick s’autoreferenciarà a Eyes Wide Shut, amb el joc de mirades entre la filla de l’home de la tenda de disfresses i el protagonista.

A La Taronja Mecànica, parlar de la mirada és necessari. Com no poder parlar de la gran crítica que fa Stanley Kubrick al propi  cinema com a mitjà. A Alex li aguantaran els ulls perquè no puga apartar la mirada de la pantalla. La mirada d’Alex serà clau, perquè estarà sent violada, exposada a tot allò que no li agrada i que li proporciona una por i una repugnància desorbitada.

La mirada està present a El Resplandor a la seqüència on Jack Torrance observa a la seua dona i al seu fill quan deuria estar treballant. Deixant a banda el que vaig comentar al seu anàlisi, el perquè no m’agrada en concret aquesta seqüència per al que suposa per a l’evolució del caràcter, aquesta és molt important per a la trama perquè és una de les primeres vegades que veiem la degradació de Jack. És la forma de Kubrick de dir-nos que el protagonista està perdent el cap. I com ho fa? Amb una mirada directa, perillosa, que amaga un fort desig no sexual pero igualment instintiu: el desig d’assassinar. Aquesta intenció homicida la trobem també de forma prou similar a La Jaqueta Metàl·lica, a l’escena on el recluta Patoso assassina el sergent Hartman i es lleva la vida. Amb una mirada es diu tot: vull carregar-me a tots.

1x2z0a.jpg

L’últim cas, i el més hiperbòlic, és Eyes Wide Shut, on el joc de les mirades que Kubrick utilitza com a lloc comú a la seua obra per representar els impulsos dels seus personatges passa a ser l’element principal de l’obra i a partir del qual s’articula tot el sentit i la semiòtica de la pel·lícula. Ací la mirada representarà el desig sexual en moltes ocasions (de forma prou pareguda al cas de Lolita) però també Kubrick anirà un pas més enllà i representarà altra cosa: el poder i les relacions jeràrquiques.

KUBRICK NO ERA NAZI

Si el nom d’aquest apartat de l’anàlisi és aquest és a causa d’una vinyeta de Gantz! de la que tal volta heu sentit parlar. No he llegit el manga de Gantz!, però tinc entès que és un manga de ciència ficció i thriller de caràcter bastant existencialista; per altra banda, sí vaig tractar de vore el seu anime i sincerament no el recomane a ningú. En la vinyeta apareixia un alienígena amb cos de dona, la cara d’Stanley Kubrick al rostre i la d’Adolf Hitler a l’abdomen. La cara de Kubrick diu “La vida humana no és més que pols i deixalles”, “allò que anomenes déu al que t’aferres no existeix” afirma la de Hitler.

El motiu de que el bo de Kubrick aparega caricaturitzat en aquest dibuix junt al dirigent del partit nacionalsocialista és perquè Kubrick té la fama de ser misantrop. El director novaiorquès té aquesta mala fama a causa d’haver realitzat pel·lícules protagonitzades sempre per antiherois totalment malèvols o herois que fracassen perquè el poder és el dolent (com és el cas d’Espartaco o Camins de Glòria). És més, ja fora del terreny dels protagonistes seran molt pocs els personatges de la seua filmografia que realment tinguen bones intencions. A més a més, a les seues pel·lícules vorem les principals desgràcies ocasionades per la raça humana: violacions, guerres, assassinats, pedofília, oportunisme o l’abandó de les persones de confiança són algunes de les activitats que veiem a la seua obra.

Odia Kubrick als éssers humans? No. A les seues pel·lícules reflexiona sobre les condicions  de les persones d’una forma distanciada, dura i crítica però no amb intenció assenyaladora i odiosa sinó de forma madura i conscient. Kubrick no era misantrop, no ens odiava. Ens analitzava i treia el més fosc de nosaltres mateixa (els nostres instints i els nostres desitjos) perquè tots, en el fons, som així.

CARPE DIEM

Finalitzant ja aquesta reflexió del director Stanley Kubrick tractarem de trencar també altra idea que també es té d’aquest autor. Es diu bastant que Kubrick és pessimista i, fotre, possiblement siga així. Si a les seues pel·lícules analitza la nostra espècie sense prendre una posició ideològica, per què mostra sols la nostra part més dolenta? És què sols pensem en assassinar, els éssers humans?

Pel que veiem en tota la seua filmografia, Kubrick inicialment sí era un pessimista. De fet, no tot és violència i crims a les pel·lícules d’Stanley Kubrick. Trobem escenes de cant, de ball o de sexe en les seues pel·lícules (fins i tot veiem com dos personatges es fan un canut) però ninguna d’elles és satisfactòria. La seqüència final de Camins de Glòria és una escena de cant, que a priori hauria de ser optimista o festiva, però acaba amb un regust molt amarg i a mi em costa mirar-la i que no em salten les llàgrimes. El concert de cambra de Barry Lyndon acaba en tragèdia, i la festa d’Eyes Wide Shut és de tot menys divertida.

Però possiblement on més notarem la mirada crua de Kubrick és a les escenes de sexe. El cinema de Kubrick està ple de sexe i el director no dubtarà en ensenyar-nos cossos nus sencers però una cosa que destaca d’aquest autor és que el sexe mai serà excitant per a l’espectador. La pedofília, les violacions explicites, les pràctiques fetitxistes més malaltes o cossos nus trets de context (com el cadàver a Eyes Wide Shut)… és impossible excitar-se amb eixes seqüències ja que totes tenen un fort component violent. No és com a Mulholland Drive on els pits de Rita et poden posar un poc. Al cinema de Kubrick no tens opció.

Sembla que Kubrick no veja expectatives d’un futur millor tenint en compte com som els humans… o sí. Al final de les seues últimes pel·lícules, La Jaqueta Metàl·lica i Eyes Wide Shut, Kubrick ens dirà obertament que no tot són plors. Bufon acaba de passar per una guerra i ha vist morir a companys seus, però el seu pensament serà “El mundo es una mierda, pero yo estoy vivo y no tengo miedo”. Hi ha situacions adverses i dolentes al nostre món, sí, però estem vius amb una vida molt curta i amb un temps que passa volant, així que per què no gaudir un poc?

Però on més clar ens ho deixarà l’autor serà al final d’Eyes Wide Shut, la seua última pel·lícula i la que em va fer acceptar que Kubrick va finalitzar la seua carrera de la millor forma possible, que no va morir prompte. Després de ser vigilats per la secta secreta, el matrimoni dels Hardford està en perill de ser assassinat, i durant la seua visita a una jogueteria per comprar els  regals de Nadal de la seua filla tindran un diàleg més que interessant. La cosa millora exponencialment quan et dónes compte que en realitat, Kubrick està parlant de la seua posició com autor i dirigint-se a tu, a l’espectador, acomiadant-se.

“Creo que deberíamos estar agradecidos porque logramos sobrevivir a través de todas nuestras aventuras ya sea que hayan sido reales o tan solo un sueño”, “Lo importante es que estamos despiertos ahora y con suerte por mucho tiempo de venir”. Kubrick ens mira obertament i ens dóna les gràcies per haver-lo acompanyat durant les seues creacions i s’acomiada, agraint el temps que li quede per davant (i que desgràcia va ser curt).

A Ready Player One, Steven Spielberg fa un gran assaig de la figura de l’autor, descrivint-lo com una entitat viva, atemporal i immortal gràcies a les seues obres i la seua aportació a la humanitat. En canvi, quan Kubrick reflexiona sobre eixa pervivència en el temps, el personatge d’Alice Hardford dirà “Es mejor que no usemos esa palabra [para siempre]. Me asusta”.

I finalment, a les últimes paraules de tota la seua filmografia es deixarà clara quina és la seua tesi: gaudir el temps que ens quede malgrat les adversitats. “Hay algo que tenemos que hacer lo más rápido posible. Follar”.

vlcsnap-59646061.png

Finalitze ací la meua reflexió a l’obra de Kubrick i, per tant, tanque el que serà l’últim paràgraf d’aquest projecte que m’ha acompanyat durant un any de la meua vida. No estic descontent amb el resultat, per una banda sé que m’he deixat moltes coses per dir o que m’hauré equivocat en mil més, però sé que em queda molt per aprendre encara i tant de bo puga tornar a aquest autor en el futur per poder retrobar-lo. Així que açò no és un punt i final, açò és un punt i apart.

Gràcies a Aaron Rodríguez perquè gran part de la tesi que he defès en aquestes anàlisis ha sigut la que va exposar en la conferència de la sala Caligari Kubrick (o el triunfo del deseo).

d44a7ab3c87c6a21b4bf2ced16c625d7.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑

Egoisme Soluble

Blog de cinema i animació japonesa

Xe Quin Pasme!

El primer blog valencià sobre videojocs de terror, survival horror, i altres temes relacionats amb el terror.

%d bloggers like this: