La Jaqueta Metàl·lica (Anàlisi, Cine)

Full_Metal_Jacket.jpgPel·lícula: La Jaqueta Metàl·lica (Full Metal Jacket)
Director: Stanley Kubrick
Any: 1987
Gènere: Bèl·lic.

Sabeu per què als crèdits inicials de La Jaqueta Metàl·lica veiem com els futurs soldats americans són rapats? Mentrestant sona una cançó que, d’una forma bastant irònica, ja ens introdueix als espectadors ,a la trama de la pel·lícula (“Hello Vietnam” és l’últim vers que escoltem als crèdits). Apareixen davant de nosaltres els distints personatges que ens acompanyaran als següents minuts de metratge i és la primera toma de contacte que tenim amb ells, quan els rapen al mínim.

Podem dir que és una forma de començar de zero únicament i totalment radical. No sols per a nosaltres com espectadors del film (ja que, d’alguna forma, és quan comença la pròpia narració per a nosaltres) sinó per a d’ells. Els tallen el pèl, i coneixent a Kubrick, aquesta seqüència no és casual.

De forma tradicional, gràcies a la tradició jueva i cristiana, el fet de tallar-se els cabells ve molt relacionat al mite bíblic de Sansón, on el personatge bíblic perdia totalment les forces quan li rasuraven els cabells. Així i tot, dins del propi territori americà trobem que tallar els cabells també té un sentit més que clar. La humiliació dels indis natius americans als seus rivals derrotats consistia en tallar-los la cabellera.

És a dir, a l’iniciar-se el film ens trobem amb una història que comença des de zero (on tot el que ha passat prèviament té la mínima importància) i amb uns personatges que per pura simbologia ja se’ns presenten com humiliats, derrotats i indignes. I si a la filmografia de Kubrick sempre hem trobat personatges que podrien esdevindre la definició més pràctica del mot “antiheroi”, en concret en aquest film és on trobarem als més pertorbats i malalts de tots. Uns personatges bojos per a una pel·lícula dura i que no dubta en deixar les coses damunt la taula.

Així és la dotzena pel·lícula d’Stanley Kubrick, La Jaqueta Metàl·lica. Una pel·lícula mítica i que és un dels grans noms d’un gènere que per a mi és més que desconegut: el gènere bèl·lic. Així i tot, com una de les obres més grans el director novaiorquès, tinc el deure de tractar-la i, amb les meues paraules imprecises, traure-li tot el suc que puga.

big_1431972540_image.jpg

Una bona forma de començar l’anàlisi d’aquesta obra seria fixar-nos en el conflicte bèl·lic que apareix a la cinta: la Guerra de Vietnam. Els meus amics Àlex i Vlad ens ajudaran a contextualitzar-nos:

Aquest conflicte és especialment difícil de tractar per la seua extensa duració i complexitat, ja que parlem des de la desocupació de les colònies franceses a la Conxinxina per part de l’exèrcit japonés, fins la retirada de l’exercit americà al 1973. En resum, podem afirmar que aquest va ser un perfecte exemple de guerra asimètrica continuada per part dels exèrcits -diem en conjunt- comunistes, que va causar molta aflicció a la societat americana tant econòmica i culturalment, com políticament, ja que suposava una derrota del capitalisme global.

El conflicte comença amb la guerra d’independència del Vietnam dels imperialistes francesos, els quals, després de la destrucció i desocupació de l’exèrcit japonés, volien recuperar les seues colònies. Ja ací, els vietnamites adoptaren tècniques de guerrilla per tal d’aconseguir xicotets avantatges que els portarien més endavant a una victòria major.

Ja acabada la guerra, França va acceptar la repartició de la colònia amb quatre parts, Cambòdia, Laos, Vietnam del nord -amb suport de la Xina comunista i en menor mesura de l’URSS- i el Vietnam del sud -amb suport dels Estats Units. A la conferència de pau, es va acordar un referèndum per veure si els dos Vietnams volien unir-se en un sol país, però un cop d’estat al Vietnam del Nord va aturar els comicis i aquest es va concentrar en la guerra per recuperar el sud. Al mateix temps, apareixien milícies al sud anomenades Viet cong, les quals pretenien la unificació amb el nord. És ací on comença el conflicte que nosaltres tractem.

Els avanços de les tropes del nord foren imparables amb l’ajuda logística dels comunistes xinesos fins que els americans finalment decidiren intervindre. Aquests estaven motivats per dos factors claus, el primer i essencial era l’aturada del comunisme, ja que es tenia una por i paranoia constant a l’expansió d’aquest de forma exponencial -el que s’anomenava “l’efecte dòmino”-, recordem que estem en plena Guerra Freda. A més, també s’acostaven eleccions i mostrar-se valent contra els comunistes ajudaria a aconseguir l’ampli suport popular. A açò es varen sumar els interessos de les empreses americanes en recursos estratègics com el tungsté, el cautxú o l’estany, i per assegurar també el mercat d’opi juntament amb el d’arròs, on el Vietnam era el principal productor d’Àsia.

Tot i portar un gran avantatge durant el primer any d’intervenció, els Estats Units veieren com els vietnamites readoptaren les tàctiques de guerra asimètrica, evitant un enfrontament directe i utilitzant la guerra de guerrilles per aconseguir xicotetes victòries. Açò va tornar bojos als generals americans, ja que no disposaven de suficient organització per contrarrestar-les, a causa d’una sobre-inversió de recursos que feia que els processos logístics foren molt lents.

Els americans davant la paranoia generada per no tindre un clar front al que dirigir-se i estar sempre en tensió, van recurrir a les drogues per deshinibir-se i és ben sabut que mateixos membres del Viet cong suministraven opi als soldats americans per tal de després atemptar contra ells. Altre aspecte a tenir en compte és que, com la guerra per part dels EUA no havia estat declarada formalment, no es podien aplicar les lleis de censura, i els mitjans tingueren via lliure per cobrir el conflicte, cosa que faria augmentar els arguments i les bases dels opositors a la guerra.

Els principals problemes per als Estats Units varen ser la desorganització total en la que operaven i les llargues cadenes logístiques deficients, que generaren una ineficàcia total davant les estratègies del Viet cong i l’exèrcit del Vietnam del Nord. Una de les principals conseqüències d’aquest caos va ser la ineficàcia per aturar la Ruta Ho Chi Minh, que va ser la via de suministres de l’exèrcit del Nord fins al Viet cong, que s’utilitzaria per organitzar diverses ofensives contra els americans i més endavant seria un factor clau per guanyar la guerra. La primera d’aquestes va ser l’ofensiva del Tet, que queda perfectament representada a la pel·lícula.

Aportació històrica per al senyor Egoisme per part d’Àlex

full-metal-jacket9.jpg

Tampoc és per a res casual el moment històric de la guerra en la que el director situa el film: l’ofensiva del Tet (el nom prové de la celebració de l’Any Nou Llunar), un atac massiu a les principals ciutats de Vietnam del Sud realitzat amb forces infiltrades ben dins del territori de la coalició americana i sud-vietnamita, i que Joker viu en arribar a la base.  Com segurament a tots ens hauran repetit, mil vegades, Vietnam va ser la primera guerra mediàtica i televisada, per això, el dia del Tet es considera un dia clau en la guerra, no tant des del punt de vista estratègic (encara que realment fos un desastre per a l’exèrcit dels EUA i l’ERVN), sinó en la percepció de la guerra tant de l’opinió pública com dels propis soldats. I és l’opinió d’aquests últims la que més ens importa, doncs resultava que ja no era quants kilòmetres avançaren al nord ni quant bombardejaren la selva, mai tenien un enemic al front contra el que carregar (tal com els havien ensenyat): lluitaven contra un tot que conformava un entorn desconegut i implacable, en el que ni tan sols sabien per què estaven.

De fet, aquesta faceta es pot observar en la pròpia representació dels combats: generalment en totes les pel·lícules bèl·liques es reprodueix el plànol-contraplànol del tirador i la víctima. En aquesta cinta no es així, ja que s’utilitza una fórmula molt mes pareguda a la que tindria un reportatge periodístic amb molt poca ètica professional: només veiem la mort, sense cap efecte dramatitzador, amb la cruesa que li és inherent. D’aquesta manera, és impossible interpretar com a banal el fet de què Kubrick situe l’obra en aquest punt de la guerra, quan més evident era el seu estatus de matança sense cap sentit; accentuant més així el caràcter antibel·licista que transpira tot l’argument.

Pel que fa a la representació dels militars, aquesta esdevé en una pantomima grotesca, encarnada sobretot en l’instructor Hartmann. La primera part en la seua totalitat es una crítica mordaç i tallant a la disciplina i la cultura de l’exèrcit realitzada a través de la hiperbolització de totes les actituds que hi trobem: lleialtat, patriotisme, masclisme… Tots aquests valors, a mesura que s’implanten a pressió en els caps dels reclutes, es duen a l’espectador com si estigueren vists a través d’un espill de fira: amb un to distorsionat que els presenta com una versió sobreactuada, no com en una cinta propagandística a l’estil dels anys 50, sinó d’una manera mòrbida i inquietant. I poc a poc, veiem que els reclutes queden atrapats en aquests espills de valors i discursos aberrants, convertint-se ells mateixos en aberracions, es a dir, màquines de matar.

També veiem aquesta faceta a la segona part, quan els membres de l’esquadra observen als seus companys morts o la fossa comú de ciutadans assassinats pels Nord-Vietnamites. Les seues reaccions queden ben lluny de ser la típica reacció humana vers la mort i l’horror de la guerra, en lloc d’aquesta, mentre es desenvolupa el plànol circular dels que rodegen els cadàvers, sentim afirmacions del mateix to que les que cridava el sergent a les seues cares: les ganes de “matar Charlies” només augmentaven. Trobem també una crítica a tot el comandament de l’exèrcit, no només en la figura de Hartmann, sinó també en el director del periòdic i en el coronel que critica la xapa de Joker (personatge que, per la seua manera d’adreçar-se al soldat, recorda moltíssim a l’instructor). Els representa com a manipuladors totals de les ments dels seus subordinats: “si vols que guanyem la guerra pensa com tots”.

Fins ací el meu xicotet apunt, senyor Egoisme. (Vlad)

maxresdefault.jpg

En una obra com aquesta és obligatori vore quina és la posició dels personatges al film. I cert és que inicialment pensava que Kubrick li donava molta més importància a l’exèrcit, de forma col·lectiva, que als propis caràcters que protagonitzen el film. Que eren simples titelles utilitzades per l’autor per fer avançar l’acció sense mullar-se en desenvolupar-los individualment. Així i tot, fixant-te en cada un dels individus que apareixen a la pel·lícula et dones compte que cada un té un tret que el caracteritza, que el fa distint, donant una major capa de complexitat a tot eixe ambient esquizofrènic que és la Guerra de Vietnam. Concretament, hi ha dos personatges en els que crec que val la pena parar un poc el desenvolupament de l’anàlisi per fixar-nos en ells.

Sense cap dubte, el més imprescindible és el recluta Bufón (o Joker, a la versió original). Malgrat que no ho parega, la cinta inverteix molts recursos en donar-nos informació sobre el caràcter que ens conta la història. I és així, tota la narració de la pel·lícula ens es transmesa per aquest Recluta malgrat que d’una forma molt subtil (gairebé són dos les ocasions en les que Kubrick explicita els pensaments de Bufón: la seua última nit a l’Illa Paris i a l’escena final –probablement les escenes amb la major càrrega semiòtica de tot el film, però parlarem d’això després-).

Per a sorpresa de ningú, com bon personatge principal d’una cinta de Kubrick, és un malparit. I és així, Bufón és la pitjor escòria que ens podem trobar. Si fins ara ens hem trobat pedòfils, assassins convictes o pares de família amb certa demència, ací tenim un simple xic sureny que diu que li agrada matar. On realment radica la seua maldat és en la seua hipocresia. Durant tot el desenvolupament del film (a la formació dels soldats i a la base militar a Vietnam) vorem que Bufón està tota l’estona fanfarronejant de les seues moltes ganes d’estar dins un conflicte militar directe (o com ell diu: “Estar en el fregao”).

Es defineix com un assassí que sols té ganes de matar, com un soldat que es puja per les parets per les seues ganes de vore’s en un combat, però quan es trobe certament en un li costarà Déu i ajuda assassinar al seu únic enemic (o, en el seu cas, enemiga). La seua covardia no serà motiu suficient perquè puga somiar la seua tornada a casa com un heroi de guerra. Un caràcter hipòcrita, gens empàtic i no gaire solidari però també molt intel·ligent, ja que el seu plantejament de la dualitat de l’home (tant important al desenllaç de la pel·lícula) mostraran que realment té una visió distinta de tot el succés i la mort.

Altre personatge del que seria pertinent parlar seria el recluta Patoso. Aquest apareix solament a la primera part del film, on veiem la que és la deformació total dels soldats i la seua deconstrucció. I és que en aquesta part, Patoso és una peça clau ja que és la que ens mostra que el modus operandi no és el correcte, que el sistema falla.

On la resta dels seus companys són moldejats segons les ordres del seu sergent, ell no sols acabarà sent un soldat més sinó un marine exemplar. Comença sent el més dèbil físicament i, sobretot, anímicament i serà la falta de solidaritat dels seus companys la que el porte a convertir-se en un monstre. Un soldat eficient, idoni per executar ordres amb una punteria precisa, com s’espera de la màquina de matar que són els soldats americans a Vietnam. Es converteix en un hàbil tirador a canvi de la seua salut mental i la seua bogeria. Sense cap dubte, el recluta Patoso és una bomba de rellotgeria, un compte enrere que ens mantindrà en vil durant la primera part de la pel·lícula… fins que tot esclate.

Després de parlar dels personatges més característics de tota la pel·lícula (amb perdó del sergent Hartman) parlarem dels soldats, com a conjunt.  El primer que hem de tindre en compte és que, com ens vol deixar clar la pel·lícula en distintes ocasions, no ens trobem davant d’hòmens normals i corrents, sinó de coses inferiors a una persona.

A la primera meitat, comencem amb la tallada dels seus cabells (que com he comentat a la introducció ja ens deixa uns personatges afonats en el fang i amb una dignitat buida). Si ja comencem amb aquests en un punt baix, el seu entrenament ens recordarà en distintes ocasions que són menys que qualsevol ser humà (“Sois menos que un ser humano” arriba a dir-los el sergent o “Sin mi fusil soy inútil” arriba a ser un dels seus càntics). Perdran la seua personalitat, deixaran de ser persones per convertir-se en màquines de rebre instruccions i cometre crims. Però no ho faran de forma automàtica i freda, sinó que a més gaudiran fent-ho: “Los marines no quieren robots, quieren hombres que maten”.

I quin serà el resultat, doncs? La pitjor escòria que hem tingut protagonitzant una pel·lícula de Kubrick. Tarantino deia que els seus huit pistolers eren un Odiosos, però aquests són caràcters odiosos i malèvols. El resultat de l’entrenament és òptim i trobem soldats que assassinen civils (“Cómo matas a mujeres y niños?”, “Fácil, apuntando mejor”), que no tindran cap tipus d’empatia cap als seus similars quan morguen (“Los cadáveres solo saben una cosa: es mejor estar vivo”) i que efectivament, disfrutaran llevant la vida als grocs (“¿Te crees que estamos matando amarillos por la libertad? Esto es una matanza”). Així i tot, malgrat la brutalitat d’aquests soldats em sembla especialment interessant una frase que diu un d’aquests al film: “Estas personas que hemos matado hoy son las mejores personas que pueden haber. Cuando lleguemos a nuestro hogar nadie merecerá nuestras balas”.

Seran unes persones odioses per les que no podrem sentir cap tipus de llàstima, fins i tot quan siguen assassinades, però ens trobem en uns cossos militars que, a diferència de molts films bèl·lics amb un missatge barat i simple com Salvar al Soldado Ryan, consideraran als seus rivals com uns similars. Els fills de l’oncle Sam no consideraran als vietnamites uns humans inferiors, mostrant-nos més encara que realment es troben gaudint el conflicte. Sembla que a la pel·lícula sols hi ha una cosa que els soldats americans tracten com inferiors: les dones.

Si hi ha una cosa clara és que ens trobem davant d’una pel·lícula absurdament masclista. La cinta deixa de costat a qualsevol dona per donar-li tot el protagonisme als hòmens. I no uns hòmens qualsevols, sinó uns que representen el tradicionalisme ranci de l’exèrcit i la màxima exaltació de la força viril i reproductiva de l’home. I és que La Jaqueta Metàl·lica és una pel·lícula excessivament masculina, amb un caràcter tan sexista que ens fa pensar que es tracta d’una exageració, una paròdia.

Recordant un benvolgut professor de la universitat, veiem la pel·lícula plena de símbols de poder: símbols fàl·lics. Hi ha una connexió inequívoca entre les armes i el sexe, quasi malalta. Per una banda tenim la mítica escena de l’entrenament on el sergent Hartman els diu als aprenents de soldats que el seu fusell és la seua única companyia sexual i femenina; bastant similar a altre moment de l’entrenament on es canta “aquí mi fusil, aquí mi pistola” (el penis), “uno da tiros, la otra consuela”. Açò ens dóna que pensar que el sexe es tractat al film com un acte animal, salvatge, tan instintiu com el fet d’assassinar a altra persona. Dos actes prohibits o restringits per les lleis morals de la societat i que reprimeixen els nostres instints animals, bèsties. Quan els soldats es troben a la jungla anàrquica que és la Guerra de Vietnam, assassinaran i tindran sexe sense cap tipus de limitació.

FMJ01.jpg

I açò és important. Quan es parla del sexe es fa sempre des del punt de vista de què l’home és l’únic satisfet amb l’acció. La sexualitat de la dona queda totalment relegada a un plànol oblidat com veiem a la conversació entre Bufón i Cowboy: “Quiero meterle el nabo a tu hermana” (Bufón); “¿Qué pides?” (Cowboy); “¿Qué ofreces?”. I no sols ahí, al mig del conflicte vietnamita apareixerà una prostituta i serà repartida com si fora un tros de carn. Els hòmens tenen el protagonisme de la cinta i es mostren com sers salvatges, impulsius i que disfruten la seua situació de superioritat.

Per això és tan important que la francotiradora final siga una dona. Aquest fet és bastant similar al gihadisme. Sabeu quina és la gran por dels terroristes islàmics? Ser assassinats per dones, ja que així no poden entrar al seu Paradís (a més de la forta humiliació que suposa ser assassinat per una dona en un pensament tan masclista). Refem la pregunta: vos podeu imaginar quina és la pitjor forma de ser assassinat d’un súper soldat americà imperialista, xenòfob i masclista que ha anat a una terra salvatge a menjar-se el món i actuar com un animal amb l’excusa de la llibertat i la pau mundial? Ser assassinat per UNA dona vietnamita.

Front al fort sexisme que exposen els Marines americans al llarg de tot el metratge, una dona serà la que vaja encarregant-se de frenar súbitament el seu avanç per terres asiàtiques. A més una dona utilitzant el símbol fàl·lic més poderós de tota la pel·lícula: un fusell de francotirador. Derrotar al patriarcat amb les seues armes.

740full-full-metal-jacket-screenshot.jpg

No puc concloure l’anàlisi sense fer una xicoteta menció a la il·luminació de la pel·lícula, la qual té un gran sentit i un ús magistral des d’un punt de vista semiòtic. Coneixent el gran perfeccionisme d’Stanley Kubrick, el qual va gravar tota una pel·lícula de més de tres hores com és Barry Lyndon amb llum natural per tal d’aconseguir una millor recreació de l’època, no podem pensar que la utilització de la llum siga casual a les escenes més potents de la pel·lícula.

A l’escena en la que Patoso assassina al sergent Hartman i posteriorment es suïcida podem vore que durant el seu diàleg amb Bufón (que és una mena de discurs més que interessant), la cara de Bufón es troba il·luminada mentre que la del Recluta Patoso es troba totalment en les ombres. El personatge més deixat portar per la bogeria (a causa de l’assetjament sofrit pels seus companys a l’entrenament) es troba cobert per la foscor, però a la vegada amolla un discurs que ens fa reflexionar si realment està tan tronat.

Però, on realment ens donem conter de la genialitat d’Stanley Kubrick és a la penúltima seqüència, on els soldats de l’esquadró de Cowboy finalment tomben la francotiradora vietnamita i és Bufón l’encarregat de disparar-la i acabar amb ella. Malgrat que durant tot el film Bufón no para de repetir que és un assassí i que té ganes de matar a algú, quan haja de disparar a la seua única víctima de tota la pel·lícula (i, de pas, venjar la mort dels seus companys) realment li costarà prendre una decisió.

I tot açò per la “dualitat de l’home”, concepte que porta a la seua indumentària (combina la frase “Nascut per a matar” al seu casc i un pin amb el símbol de la pau) i arriba a nomenar anteriorment. Kubrick representa aquest conflicte intern il·luminant-li una part de la cara i deixant l’altra en una ombra absoluta, un fort contrast que ens mostra la gran batalla que hi ha al cap de Bufón: Disparar o no disparar? Eixa és la qüestió.

Quina és la conclusió que podríem traure d’aquesta obra? Ni més ni menys la que apareix al seu final. Tots sabem que Kubrick tenia una ideologia pacifista, i aquest no és el seu primer film on tracta un conflicte bèl·lic des d’una visió crítica (per ací pel blog teniu els propis anàlisis de Camins de Glòria o Doctor Strangelove), centrant-se en aquest cas en la posició dels soldats. Soldats que al final són com titelles que, per les limitacions de la seua societat i el sistema, aprofiten el conflicte per deixar-se portar com animals i complir els seus instints i els seus desitjos més primaris. Bufón serà un caràcter odiable i que no mereix el més mínim per la nostra part, però almenys té les coses clares: “El mundo es una mierda pero estoy vivo y no tengo miedo”.

Nota final: 9

Anàlisi elaborat amb la col·laboració de:

UhGLGcL1_400x400.jpg an5VZdZE_400x400.jpg

Àlex Franco Granell                                       Vladyslav Hostyuk

fmj_set_06.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑

Egoisme Soluble

Blog de cinema i animació japonesa

Xe Quin Pasme!

El primer blog valencià sobre videojocs de terror, survival horror, i altres temes relacionats amb el terror.

%d bloggers like this: